Icona Informació GeneralAlgorfa

Vista aèria d'Algorfa

El municipi d'Algorfa té el seu origen en el privilegi concedit en 1328 per Alfons II als naturals del Regne de València, pel quina concedia la jurisdicció menor, anomenada també alfonsina, a tots aquells propietaris de finques rústiques pel fet de constituir en elles com a mínim quinze vivendes i assentar al mateix nombre de famílies.

El dit privilegi va estar en vigor fins a l'abolició dels Furs del Regne de València pel Decret de Nova Planta, dictat després de la Guerra de Successió en 1714 amb la proclamació de Felip V com a rei d'Espanya. Però abans que acabara la centúria, un altre Borbó, Carles IV, a petició dels marquesos d'Algorfa i Peñacerrada va tornar a restablir l'esmentat privilegi alfonsí. La dita mesura s'enquadra en la política de colonització interior que va emprendre el reformisme il·lustrat en la segona mitat del set-cents.

Per estos anys, el municipi d'Algorfa, era una extensa hisenda agrícola, majoritàriament de secà, que estava inclosa entre les propietats no vinculades del senyoriu de Benejúzar, que ostentava la família Rossell; va passar a este llinatge pel matrimoni en 1598, de Jaime Rossell i DesDesprats, Batle General de la Governació d'Alacant i primer senyor de Benejúzar amb Isabel Ruiz Ruiz, filla del senyor de Cox.

El 16 d'agost de 1761, el titular del senyoriu de Benejúzar, Juan Rossell i Roda, en el seu testament va instituir primogenitura sobre la "hisenda anomenada d'Algorfa", i altres béns, a favor del seu nebot Francisco Ruiz-Dávalos i Rossell, fill de Francisco Dávalos, senyor de Cox i Violant Rossell i Ruiz (filla de Jaime Rossell), a qui va nomenar, així mateix, hereu de totes les propietats lliures. El vincle comprenia, a més d'Algorfa, finques situades en el terme d'Almoradí i diverses porcions de terra a Múrcia i Orihuela, així com una casa en esta última població.

La creació del primogenitura es va realitzar amb les obligacions que els seus posseïdors pagaren cada any i perpetuïtat 167 libras a institucions religioses i benèfiques d'Orihuela, com també la renda de la vicaria, que l'atorgant va fundar en 1755 en la parròquia d'Algorfa i la satisfacció d'altres càrregues, encara que estes ho eren a títol temporal. Les restants clàusules de la fundació fan referència a l'orde successori, que s'establix, com era habitual en estos casos, per dret de primogenitura, amb preferència del baró sobre la dona i, concretament, el citat titular d'Algorfa, Juan Rossell, va instituir el primogenitura en Francisco Ruiz-Dávalos i dins de la seua descendència directa, en els seus fills Antonio i Josefa.

Esta última, amb el seu espòs Ignacio Pérez d'Isard, senyor de Formentera, aconseguiria la jurisdicció alfonsina per a l'heretat de d'Algorfa, per al quin i complint el requisit establit en el privilegi de 1328, va manar construir 16 cases en la dita propietat.

L'any següent de crear-se el primogenitura, el primer posseïdor va aconseguir el títol de marqués d'Algorfa, amb el Vescomtat previ d'Arneva, per Reial Despatx de 3 de març de 1762. En el seu testament, Francisco Ruiz Dávalos, deixava unit el títol de marqués al primogenitura, acabat de fundar, "perquè servisca de timbre i honor als seus posseïdors".

L'heretat d'Algorfa, amb casa, celler i almàssera, comptava amb una superfície regada de 508 tafulles (60 Hectàrees), dedicada tant a cultius herbacis com arboris (moreres, oliveres, garroferes i tarongers, entre altres), i una extensió molt major en el secà, que constituïa la seua devesa, la qual és descrita com una "porció gran i nombrosa de terra blanca de camp, així de cultiu com de plantats d'oliveres, vinyes i figueres", amb una superfície pròxima a 12.000 tafulles (unes 1.422 Ha.).

La finca estava donada en arrendament a un cultivador que al seu torn practicava el subarrendament, amb el quina la hisenda se va anar fragmentant en lots per a un millor cultiu i ampliació de l'espai romput.

Amb tot això se va anar incrementant la presència humana en este terreny per mitjà de la construcció de cases barraques disperses per l'àrea posada en cultiu; d'ací l'existència de la parròquia abans de la concessió del privilegi alfonsí, però sense reunir llavors les quinze família de colons.

Per contractes de parceries subscrits en el lloc de Formentera el 30 de maig de 1790, entre Ignacio Pérez d'Isard, marqués d'Algorfa i senyor territorial de Formentera, i els caps de família que venien a poblar esta terra, es donava per complit el requisit indispensable per a l'obtenció de la jurisdicció alfonsina.

Les condicions del poblament establixen per a tots ells el pagament anual, el dia de Sant Miquel, de 6 libras pel lloguer de la casa i la partició de fruits collits pel gaudi i cultiu de la terra, a més de dos gallines en concepte d'emolument especial a entregar al marqués en el dit dia. La partició de fruits consistia en la sexta part per als aprofitaments herbacis i la mitat per als arboris. Amb el compromís per part dels colons, a fi que la població d'Algorfa no fóra a menys "de viure continuadament en l'expressada casa" o si no n'hi ha "de posar un veí casat que l'habite a content del senyor Marqués".

No havia transcorregut un mes quan per Reial Provisió donada en la ciutat de València el 26 de juny de 1790, sa majestat Carles IV, concedia als esposos Ignacio Pérez d'Isard i Isabel Ruiz Dávalos, marquesos d'Algorfa, el privilegi alfonsí, sobre els veïns del lloc recentment fundat en l'heretat d'Algorfa, propietat de l'expressada marquesa.

Es gest així el naixement d'esta nova població els inicis del qual no van ser gens fàcils, per tant les veïnes viles d'Almoradí i Rojales van posar molts obstacles a la independència municipal de l'acabat de crear lloc d'Algorfa, la quin va ser objecte d'un llarg pleit entre els marquesos d'Algorfa i els municipis limítrofs.