Icona Informació GeneralCox

Vista de Cox des de la pujada al Castillo

La població alacantina de Cox situada en un dels llocs més encantadors del Sud-est Espanyol.

Esta bonica localitat es troba rodejada d'una bella i rica horta al peu de la Serra de Callosa i situada a 16 metres sobre el nivell del mar. Cox esta ubicada en la "Ruta de la Pedra" que compartix amb les poblacions veïnes de Callosa i Orihuela.

Història

Història

La denominació de Cox prové del vocable llatí (Coxus o Coxum), que significava lloc tancat o encerclat, la qual cosa es justifica per les muntanyes que ho tanquen al sud.

En els temps dels visigots va passar a anomenar-se Cox. En època musulmana Cox, junt amb Crevillent i Albatera, formaven un xicotet estat independent del regne moro de Múrcia, governat per Aben-Huduel, encara que va conservar la seua regió, els seus costums i el seu estatus social fins a 1320, data en què el lloc passa a ser dominat per nobles oriolans.

La vila de Cox va començar la seua existència en temps remots, com ho avalen vestigis i restes arqueològiques trobades en la falda del seu muntanya, dels que ja en el segle XVIII, el cronista oriolà Montesinos, va donar raó d'això. Segons Montesinos, es pot parlar de l'existència de Cox com a nucli habitat en l'època visigoda, abans del s. XVIII. El dit nucli s'ubica en el paratge conegut com "La Foia".

Cox va ser un alqueria musulmana conquistada en li s. XII i donada al Rei de Crevillent.

En 1304, pel tractat d'Almizra, tot el terme d'Orihuela passe a la corona de Castella i, en el 1320, Heu-la II, descendent d'Aben-Udiel, fa entrega de les seues propietats a Jaume I d'Aragó.

En 1450 Juan Ruiz Dávalos la va comprar als Roca de Togores i va demanar al Rei Joan II d'Aragó permís per a construir-se un palauet en la part alta de la lloma.

Diversos factors, com l'expulsió dels moriscos i la gran pesta de l'any 1648, que va deixar el Baix Segura quasi buida d'efectius humans, va deixar a Cox amb un vint per cent de població; només a Orihuela van morir cinc mil persones, d'un total de set mil cinc-centes. Les conseqüències d'esta gran pesta van ser, entre altres, la pèrdua de la llengua vernacla (català) pel nombre de murcians i castellans que van vindre al poble i van omplir els carrers de Cox.

Amb la implantació del castellà, este poble va passar a anomenar-se Cox, emparat més tard, en el segle XVIII, amb els decrets de Nova Planta, afavorits pel primer Borbó Felip V, comença la reactivació del municipi.

Esta situació de bonança deriva en el derrocament i construcció de la nova església de Sant Joan (1774), construcció del Palau Episcopal (1777), la construcció de la Posada en el carrer Les Eres (1791), obertura del Portichuelo (1780) i altres camins veïnals.

El més rellevant en el segle XX, ha sigut l'augment demogràfic, que en els últims trenta anys, ha augmentat en un tres-cents per cent.

El nucli antic està delimitat per la zona de la contornada del Castell de Santa Bárbara i el barri de casetes, ubicada el la vessant de la Serra de Callosa (Cox Vell i barri de La Foia). El nucli de població del Cox musulmà, es trobava confinat en l'ajustada àrea del carrer Bajo, entre la séquia i la muntanya. Si bé l'espai era estret i angost, la seua ubicació era molt privilegiada, perquè esta tenia a mà l'aigua i l'horta.

El Cox musulmà comptava amb una mesquita, sítia on hui es troba l'església de Sant Joan. Dita mesquita mirava a l'orient.