Història i Personatges Cèlebres

Història i Personatges Cèlebres

Icona HistòriaHistòria

La comarca del Baix Segura ha sigut, per la seua situació estratègica i les seues privilegiades condicions naturals, assentament de diverses civilitzacions. La comarca va estar poblada des de la prehistòria, com demostren diverses investigacions, que posen al descobert uns quants assentaments humans, ja des del Neolític, en zones pròximes al riu Segura entre Rojales i Guardamar del Segura, o els poblats del Bancalico dels Moros, el Racó i el Pujol a Redován i Les Espeñetas a Orihuela. Després nombrosos pobles van arribar fins a la comarca: fenicis, cartaginesos, romans i visigots.

Làpida Rabita Califal a Guardamar

En l'època islàmica la comarca va aconseguir disfrutar d'una àmplia autonomia a causa del pacte que es va firmar entre Teodomiro i Abd-al-Aziz, on la comarca va romandre formant un xicotet estat cristià que es va anomenar Tudmir, a canvi d'un tribut de vassallatge fins a principis del segle IX. Més tard amb l'Emirat i el Califat es va imposar el domini musulmà en el Baix Segura, durant més de 700 anys i va formar part del Regne de Múrcia. Al llarg d'estos anys van arribar els avanços tecnològics, els seus murs de contenció, sénies, preses, séquies i cultius.

En el segle XII el Baix Segura va ser reconquistada pels castellans, encara que sent disputada per la Corona d'Aragó, fins que en el 1.304 es firma un pacte entre les dos corones, concretat en el Sentencial Arbitral de Torrellas on la comarca s'incorpora al Regne de València, és a dir, a la Corona d'Aragó. Durant este període, Orihuela va aconseguir ser la ciutat més important del sud-est peninsular, arribant a ser capital de governació en 1366.

Castillo Moro en Cox

Durant 1429, la comarca va patir les conseqüències de la guerra entre Joan II de Castella i Alfons III de València i V d'Aragó. En estos i altres esdeveniments històrics, la comarca es va posar de part de la Corona d'Aragó enfront de la de Castella. Clar exemple ho constituïx el seu suport a l'arxiduc Carlos durant la Guerra de Successió, la conseqüència immediata va ser una nova estructura per als pobles de la Corona d'Aragó, l'anomenado Decret de Nova Planta. Este decret significava l'abolició de tot sistema legislatiu i polític valencià (Els Furs de València), substituït per les lleis de Castella.

Després de la guerra, el segle XVIII transcorre com una època de creixement poblacional: el Cardenal Belluga va concebre un grandiós projecte, pel qual un terreny humit i quasi sempre pantanós que era focus perenne de malalties, passara a ser una terra fèrtil. Per a això es va desaiguar el terreny, excavant assarbs i obrint multitud de canals per on correguera lliurement les aigües cap al riu o l'albufera d'Elx. Els llocs pantanosos van quedar secs i este terreny es va transformar en hortes, un total de 40.000 tafulles que van ser comprades a diferents municipis de la comarca junt amb una donació realitzada per la corona. El Cardenal Belluga va fundar llavors les viles de la Mare de Déu dels Dolores, Sant Felip i Sant Fulgenci. El Rei Felip V va donar privilegis als nous pobladors d'esta zona, contribuint d'esta manera al creixement econòmic i humà de la zona.

Al març de 1829, un violent terratrémol va sacsar la comarca del Baix Segura, una catàstrofe que va afectar nombrosos pobles de la comarca (Torrevieja, Guardamar del Segura, Almoradí, Algorfa, Benejúzar,...) i que va destruir pobles illes i va produir un gran nombre de víctimes. A l'enginyer José Agustín Larramendi, arquitecte reial, se li va fer l'encàrrec de planificar la construcció de les noves poblacions i va projectar el model urbà per a alçar les poblacions de nova planta. Esta es va realitzar segons les directrius acadèmiques imperants a principis del XIX, el traçat va ser hipodámico, és a dir, illes traçats en escaquer, perfectament paral·leles, formant illes de vivendes rigorosament quadrades i perpendiculars. Les vivendes es van dissenyar de baixa altura i amb patis interiors amplis, a fi de previndre futurs terratrémols.

El segle XX en la comarca del Baix Segura ha significat canvis socioeconòmics molt importants. El segle va començar amb un important creixement demogràfic, encara que durant la dècada dels anys cinquanta este creixement va quedar estancat pel fet que la població emigrava a zones més industrials. A partir d'esta dècada es produïxen canvis tant des del punt de vista dels aprofitaments i dels cultius dominants: introducció de cultius intensius (hortícoles i frutícoles) i la proliferació d'activitats turístiques. En esta època la indústria està destinada a la transformació de la producció agrícola.

A partir de la dècada dels setanta es produïx una recuperació demogràfica més visible en els anys huitanta, les causes es deuen a la modernització dels cultius i a la reactivació de la indústria. La construcció del transvasament Tajo-Segura va suposar una major productivitat agrícola, transformant la superfície agrícola de secà a regadiu. Una obra molt significativa per a la comarca de la Vega, va ser la canalització del riu Segura, evitant així les nombroses riuades que vènia patint al llarg dels anys i canviant la fisonomia tant en els nuclis urbans, per on discorre Orihuela- Rojales, com en tota l'horta.

Transvasament Tajo-Segura

En els anys noranta la sequera patida ha posat de manifest la vulnerabilitat de la riquesa agrícola de la comarca i l'abandó de la part de terra cultivada per la impossibilitat de disposar d'aigua de forma constant i de qualitat procedent dels enviaments del transvasament Tajo-Segura.

En estos últims anys el Baix Segura també ha patit transformacions en la seua demarcació territorial, ja que s'han creat tres nous municipis i un altre d'ells ha desaparegut annexant-se amb el nucli més pròxim i important: al febrer de 1974 el municipi de Pobla de Rocamora es va annexar al pròxim de Daya Nueva.

El 30 de juliol de 1986, El Pilar de l'Horadada naix com a municipi, segregant-se d'Orihuela del que havia sigut al llarg del temps pedania. L'any 1990, Els Montesinos es va segregar d'Almoradí, a què ha pertangut des del segle XVI, sent des d'eixe moment municipi independent. L'última segregació produïda en la comarca ha sigut la de Sant Isidre en 1993, separant-se de la veïna Albatera.

Icona Personatges CèlebresPersonatges Cèlebres

Albatera

Valentín García Quinto

Obra de Valentín Garcia QuintoValentín García Quinto va nàixer a Albatera en 1927. La seua inclinació a la pintura i escultura li ve des de la infància.

Marxa a Barcelona en 1942 per a cursar estudis en l'Escola d'Arts i Oficis. Completa la seua formació en el Taller de Reixach Campanya i posteriorment estudia dibuix i modelatge a Palma de Mallorca i decoració d'escultura i talla de pedra a Madrid.

Cap a 1953 coneix el Pare Mojíca i marxa a treballar a Perú, on Roman fins a 1970, data en què torna al seu poble natal.

Les seues obres, fonamentalment d'inspiració religiosa, embellixen la Setmana Santa albaterense i la de nombrosos pobles de la nostra província, Almeria i Múrcia.

Artista universal i treballador incansable té escultures repartides per tot el món: Egipte, Nova York, Cuba, Perú, Veneçuela i Japó.

Destacat com un dels representants de l'escultura llevantina actual, va ser nomenat Fill Predilecte de la Vila d'Albatera en 1996.

 

Almoradí

Tomás Valdés Ibáñez

Tomás Valdés Ibáñez

D. Tomás Valdés Ibáñez, nascut a Almoradí, va ingressar en l'Escola Naval el dia 19 d'octubre de 1941 i va ser promogut a alferes de Navili el 15 d'octubre de 1946 amb el número u de la seua Promoció, pel que se li va concedir la Creu de Mèrit Naval d'1.A Classe amb distintiu blanc.

El dia 8 agost de 1950 ascendix a l'ocupació de tinent de Navili, estant destinat en el Creuer Méndez Núñez. Estant embarcat en l'Estat Major de la Divisió Naval del Mediterrani, en el Destructor Gravina i en el Creuer Miguel de Cervantes. De tinent de Navili va manar el guardapesques Cies i el Pescamines Almanzora.

El dia 1 de gener de 1950 ascendix capità de Corbeta. El dia 1 de juliol de 1971 ascendix capità de Frégate passant a manar el Destructor almirall Valdés. Al febrer de 1979 ascendix capità de Navili. El dia 3 de març de 1982 és promogut a Contraalmirall de l'Armada. Ha exercit a flotació, els comandaments següents:

De tinent de Navili: Guardapesques "Cies"; Pescamines "Almanzora"; de capità de Frégate Destructor "almirall Valdés"; de capità de Navili Cap 11.A Esquadrilla de Destructors.


Benijófar

Florencio Celdrán Chazarra

Va nàixer a Benijófar (Alacant) el dia 7 d'octubre de 1899, encara xiquet, va perdre el braç esquerre entre les dents mecàniques d'una sénia a les vores del riu Segura.

Mestre en el seu poble natal fins als vint-i-tres anys.

Mestre en l'antic col·legi salesià d'Alacant com a aspirant. La seua valuosa actuació en la dita escola li va valdre perquè D. Felipe Rinaldi, llavors superior general dels salesians, li dispensara de la falta d'un braç per a ingressar en el noviciat.

Va fer la professió religiosa com salesià Coadjutor a Barcelona-Sarriá el dia 17 de juliol de 1927, tornant a Alacant fins a 1931.

La nit de l'11 de maig de 1931, gents embogides assaltaven i cremaven les escoles salesianes d'Alacant, on rebien educació gratuïta huit-cents xiquets de les més humils classes socials.

Es trasllade a València al col·legi del carrer Sagunt on li esperava la nit del 21 de juliol de 1936. El col·legi va patir un assetjament durant la nit del 20-21, van ser hores de compromís, sobresalt i una espera de por. Amb les primeres llums de l'alba, es produïx l'assalt d'una multitud que vocifera, blasfema, saqueja i destruïx. L'arribada dels guàrdies va ser un alleugeriment per a tots els salesians. Els cotxes cel·lulars els van conduir a la presó model, a Mislata.

Posat el llibertat el dia 29 del mateix mes, torna a ser detinguts l'endemà en la mateixa estació de Mislata. Tret d'aquella presó per les gestions del Comité Revolucionari de Benijófar. A este fi es van traslladar a València alguns components del Comité i, després de laborioses negociacions, van aconseguir traure-ho de la presó i traslladar-ho a Benijófar, on li van deixar en llibertat.

Va passar la guerra en el seu poble, recorrent l'horta amb un llibre davall el seu únic braç i, en les pauses de les labors, ensenyava als veïns a llegir i escriure.

Tornava a València, al col·legi del carrer Sagunt en 1939 on va romandre fins a la seua mort.

L'any 1957, els antics alumnes, li van fer un gran homenatge.

L'any 1963 es va sotmetre a una operació de cataractes i l'any següent quedava cec.

El senyor Florencio es va responsabilitzar de l'ingrés durant els 24 anys de la seua activitat docent. La seua classe va ser tots els anys un rusc remorós de 60 a 70 alumnes, demanava tindre quants caberen en l'aula i el seu major disgust era que li llevaren algun.

Va defendre i va actuar la trilogia: comptar, llegir i escriure. Preguntava tots els dies a tots i en totes les matèries, en cercle. Usava el mètode dels punts. Mantenia la disciplina amb una destresa inigualable. Amb els retardats tenia una paciència sense límits i els feia classe a banda, en les hores de descans o recreació.

La seua vida era una constant lliçó. Els pares al matricular els seus fills, insistien en el fet que els posaren en la seua classe (tal era la fama de bo). D'home bo i bon mestre de què gaudia el senyor Florencio. Era la classe del mestre per excel·lència, de l'home bo, del manc. Era el mestre més volgut del col·legi….. ¡sense títol acadèmic cap!.

Era home d'aspecte corpulent, més aïna alt que baix i manc. Cap redona, cutis morena, faç amable i somrient, de caminar lent i d'un físic sense arestes. La seua figura moral, la de l'home bo per excel·lència.

Va morir a València, col·legi del carrer Sagunt, el dia 14 de desembre de 1972, als 73 anys d'edat i 44 de vida religiosa.

Callosa de Segura

Francisco Salinas

Francisco Salinas

Francesc-Martí Salinas i García va nàixer a Callosa del Segura el 17 de novembre de 1909 i va morir en l'Hospital Provincial d'Alacant el 30 de maig de 1987. Sext fill d'una família de nou fills del matrimoni de Juan Antonio Salinas Bernal i Desamparados García i Macía. Vivien en el carrer Cervantes, enfront de les escoles graduades. El pare tenia una perruqueria en el carrer Nombre més gran 16. A la família li deien els Cabotas (en valencià, cabotes).

Les habilitats poètiques de Francisco Salinas van destacar per la capacitat de compondre de memòria a l'estil dels trobadors. Francisco no va assistir a l'escola, perquè feia jònecs i passava el dia jugant i fent maldats de criatures. Va prendre l'ofici de son pare, perruquer, i en el saló de la dita perruqueria es reunien a manera de tertúlia informal poetes del Baix Segura, que segons aferma la seua neboda Rosario Salinas, amb una certa freqüència acudia també Miguel Hernández, Santiago Moreno, Vicente Bautista, Gabriel i Ramón Sijé, Carlos Fenoll, Jesús Poveda, Manuel Molina, Vicente Ramos, Carlos Sahagún i el pintor Gastón Castelló.

Luis Belda Benavent, poeta callosino, comenta en el pròleg de l'Antologia poètica de Francisco Salinas, editat pel Consell Municipal de Cultura de Callosa de Segura en 1989, que durant la guerra civil va pertànyer a la Milícia de la Cultura Republicana de Callosa, i a més "és notori el moviment cultural en el qual cal inserir Francisco Salinas: d'un costat la generació del 27 està marcant amb la seua nova concepció de poesia el camí que s'ha de seguir". No creiem, que Salinas estiga dins de la generació del 27, però sí que podria incloure's, per edat, en la generació del 36 o de la guerra civil, encara que Aitor L. Larrabide apunta que "el mètode generacional ha caigut en l'ostracisme". Per això seria interessant agrupar els molts poetes i escriptors del Baix Segura dins del que podria anomenar-se "Grup del Baix Segura". En les tertúlies de la barberia de Salinas es recitaven i comentaven les últimes tendències literàries del moment. Inclús s'ha arribat a dir, i queda per demostrar, que alguna vegada també va acudir Miguel Hernández junt amb altres amics Orihuela.

Granja de Rocamora

Joaquín Cartagena Aldeguer

Joaquín Cartagena amb un grup d'alumnes

Va nàixer en la Granja de Rocamora, es va criar a Guardamar i va exercir la seua professió en el Camp de Mirra i Callosa de Segura. Joaquín Cartagena Aldeguer (1896-1942) va ser un d'eixos mestres de poble que en els anys vint i trenta no es limitaven a impartir lliçons en les aules. Xiquets i adults van ser objecte de les seues activitats, en una societat que caminava necessitada el que per a ell era un ideal: la "instrucció". Han hagut de passar més de cinquanta anys perquè estos quatre pobles es bolquen en reconeixements.

No va ser un teòric de la pedagogia, la seua única publicació va ser un fullet d'un poc més de vint pàgines, que ell mateix va costejar, sobre el poble en què va viure el seu primer destí. Publicat en 1925, ho va titular "Notes del Camp de Mirra" i va tindre –Això sí– Fins educatius. Volia comptar-lo als seus alumnes i als seus majors el seu passat i actualitat local.

Hui la importància d'eixe opuscle és distinta. Les seues comptades pàgines proporcionen al lector actual una informació sociològica res menyspreable sobre la vida en un poble agrari de l'Espanya dels anys vint. Les relacions socials, els rigors de la terra, l'emigració, l'analfabetisme, la influència catòlica, la falta de mitjans sanitaris i escolars, la implantació de la Unió Patriòtica, el partit patrocinat pel general Primo de Rivera. Tot està en les observacions d'aquell jove mestre.

Per si no fóra poc, el mestre Cartagena va convéncer l'alcalde perquè sol·licitara el reconeixement d'un escut d'armes. Va proposar un disseny, però la Reial Acadèmia Espanyola ho va rebutjar en un raonat informe per no atindre's a les normes heràldiques. No obstant això, l'informe va tindre una doble transcendència: va provocar la correcció del disseny i va concloure que l'antiga Almizra del tractat firmat en el segle XIII per Jaume I i el futur Alfons X el Savi havia estat situada en eixe terme municipal.

Joaquín Cartagena havia nascut en la Granja de Rocamora perquè son pare era metge titular allí, però la seua família –Com la seua nóvia i després esposa María Blasco– Era de Guardamar. En 1927 es va traslladar a Callosa de Segura, on va romandre fins a la seua mort en 1942, víctima d'una epidèmia de tifus. A Callosa va ser director del Grup escolar i va dur a terme diverses iniciatives amb els adults: va organitzar conferències del pediatre Pedro Herrero, va formar grups teatrals i va ser amic d'un altre mestre que exercia en la pròxima Redován: Rafael Pérez i Pérez, que prompte es convertiria en un leidísimo novel·lista rosa.

Durant 1999, la seua figura s'està recuperant amb la cadena de reconeixements dels pobles a què va estar vinculat. L'Ajuntament del Camp de Mirra, que ja li havia dedicat un carrer, li va anomenar al març Fill Adoptiu i té intenció de posar-li el seu nom a les escoles. la Granja de Rocamora ha inaugurat, este mateix mes de desembre, una Casa de Cultura denominada "Joaquín Cartagena Aldeguer", mentres que en eixa mateixa inauguració l'alcalde de Callosa de Segura va anunciar que l'Ajuntament que presidix té previst dedicar-li un carrer.

Guardamar del Segura

Ingeniero Mira

Las Dunas Invadían Guardamar del Segura

Francisco Mira va nàixer a Aspe, en 1863, va ser un il·lustre enginyer la vida del qual està molt lligada a la història de Guardamar de Segque van ser fixades aplicantura, en concret per la pineda que va ser plantat a principis del segle XX per a frenar l'avanç de la duna litoral situada a un costat i a l'altre de la desembocadura del riu Segura.

El primer pas va ser la construcció artificial d'una duna litoral que servira de barrera natural a l'avanç de l'arena que tirava el mar. Per a això es va construir una palissada a uns 70 metres del límit del mar, per mitjà de palplanxes de metre i mig d'altura.

Este espai forestal té 840 hectàrees d'extensió i en el seu origen va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils, que van ser fixades aplicant el mètode Goury. A fi de frenar l'avanç de les dunes sobre el poble, produïdes estes pels sediments del mar i el riu, i arrossegades pel vent de llevant, es va iniciar este projecte de plantació de la pineda de Guardamar l'any 1900, finalitzant en els anys 30 i donant lloc a l'actual massa forestal consolidada al costat del mar i de gran interés paisatgístic per les masses de pins que la poblen i que oferixen immillorables condicions per al seu ús recreatiu.

L'any 2001 va tindre lloc la celebració del centenari de la repoblació forestal i es va crear, en el que va ser sa casa, la Casa-Museu que porta el seu nom.

Jacarilla

Alfonso Vegara

Alfonso Vegara

Alfonso Vegara Gómez, arquitecte, economista i sociòleg nascut a Jacarilla en 1955. És un dels urbanistes de major prestigi en tot el món. Se li considera un dels espanyols més influents als Estats Units d'Amèrica.

Ha sigut membre del Consell Assessor Internacional de la Fundació Eisenhower Exchange, presidida per l'expresident George Bush i en l'època en què l'actual secretari de Defensa Donald H. Rumsfeld era el seu president executiu.

Ha sigut autor de nombrosos projectes urbanístics d'entitat en l'àmbit internacional i ha dut a terme la planificació territorial en nombroses regions espanyoles.

En l'actualitat és president de la International Society of City and Regional Planners (ISOCARP). També és president de la Fundació Metrópoli, la missió del qual és contribuir a la innovació i al desenrotllament de les ciutats i els territoris des d'una perspectiva internacional. Els seus últims treballs giren entorn al projecte cities per a l'anàlisi de les contribucions a l'urbanisme de 20 ciutats emblemàtiques del nostre planeta.

Les seues idees innovadores en l'àmbit internacional li fan creditor de ser inductor de la introducció d'un "nou urbanisme a Espanya", plasmat en multitud de projectes duts a terme durant els últims anys. El nom d'Alfonso Vegara ha circulat inclús com "alcadable" de la ciutat de Madrid.

En un país com Espanya que té assignatura pendent en urbanisme, el nom d'Alfonso Vegara ha adquirit renom internacional. A banda de presidir durant alguns anys una de les associacions internacionals d'urbanistes, els seus projectes han rebut premis de les nacions Unides, la Unió Europea, el Consell Europeu d'Urbanistes, Col·legis d'Arquitectes, associacions Empresarials, ajuntaments i Governs Nacionals.

Se li considera un dels espanyols més influents als Estats Units d'Amèrica. Membre de la Comité Internacional de la Fundació Eisenhower i assessor per a diferents ciutats com Singapur, Dublín i Curitiba.

El projecte més recent d'Alfonso Vegara és 'L'illa de la innovació', que es construïx actualment en la ria d'Avilés, a Astúries, on 'es transformarà una zona molt deteriorada en un àmbit d'excel·lència i innovació. També col·labora amb nacions Unides en la busca d'avanços en el plantejament de la ciutat com un repte del desenrotllament. Un dels seus llibres recents va obtindre un gran impacte: Territoris intel·ligents.

Va ser nomenat Fill Predilecte de Jacarilla l'any 2003, té dedicat un parc en el seu poble i en la casa on va nàixer es llig una placa commemorativa.

Orihuela

Miguel Hernández

Miguel Hernández

A Orihuela, un xicotet poble d'Alacant, va nàixer Miguel Hernández Gilabert, el 30 d'octubre de 1910. Fill d'un contractant de bestiar, la seua infància i adolescència succeïxen per la lluminosa Sierra Oriolana, després d'un xicotet bolic de cabres. A les vesprades muny les cabres i es dedica a repartir la llet pel veïnat. Només el curt parèntesi d'uns anys, deté esta vida per a acudir a l'Escola de l'Ave Maria, on estudia gramàtica, aritmètica, geografia i religió, destacant pel seu sorprenent talent. En 1925 als quinze anys d'edat, ha d'abandonar el col·legi per a tornar a cuidar de les cabres prop d'Orihuela. Però, mentres les cuidava, llegia llibres de Gabriel i Galán, Miró, Zorrilla. A vegades es posava a escriure versos a l'ombra d'un arbre.

Així van començar els seus primers assajos poètics. A poqueta nit passeja pel veïnat i coneix Ramón i Gabriel Sijé i als germans Fenoll, la forn dels quals es convertix en tertúlia del xicotet grup d'aficionats a les lletres. Ramón Sijé, jove estudiant de Dret, li orienta en les seues lectures, li guia cap als clàssics i la poesia religiosa, li perfecciona i li anima a seguir la seua activitat creadora. El jove pastor va portant el seu autoeducació amb els llibres que aconseguix en la biblioteca del Cercle de Belles Arts. A poc a poc anirà llegint als grans autors del Segle d'Or: Cervantes, Lope, Calderón, Góngora i Garcilaso, junt amb alguns autors moderns com Juan Ramón i Antonio Machado. Des de 1930 Miguel Hernández comença a publicar poemes en el setmanari El Poble d'Orihuela i el diari El Dia d'Alacant. El seu nom comença a sonar en revistes i diaris llevantins.

A l'esclatar la Guerra Civil, al juliol de 1936 li obliguen a prendre una decisió. Miguel Hernández, sense donar lloc a dubtes, la presa amb enteresa i entusiasme per la República. No sols entrega tota la seua persona, sinó que també la seua creació. Com a voluntari s'incorpora al 5t Regiment, després d'un viatge a Orihuela per a despedir-se dels seus. Va passant per diversos fronts: Boadilla de la Muntanya, Pozuelo, Alcalá. En plena guerra escapa a Orihuela i es casa el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Als pocs dies ha d'anar al front. És una vida de continus viatges i activitat literària. Tot açò i la tensió de la guerra li produïxen una anèmia cerebral que li obliga, per recomanació mèdica, a allunyar-se a Cox per a recuperar-se. Diverses obres de Teatre en la guerra i dos llibres de poemes queden com a testimoni d'este moment bèl·lic: Vent del poble (1937) i L'home aguaita (1939).

Miguel Hernández

En la primavera de 1939, davant de la fugida del front republicà, Miguel Hernández tracta de creuar la frontera portuguesa però és entregat de nou a les autoritats espanyoles. Així comença el seu anar i vindre per presons: Sevilla, Madrid. Sobtadament, a mitjan setembre de 1939, és posat en llibertat.

Arrossegat per l'amor als seus, marxa a Orihuela, on és empresonat de nou en el seminari de Sant Miquel, convertit a la presó. Fins que en el seu indefens organisme es declara una “tuberculosi pulmonar aguda” que s'estén a ambdós pulmons, aconseguint proporcions tan alarmants que fins a l'intent de traslladar-ho al Sanatori Penitenciari de Portaceli resulta impossible. Entre dolors, hemorràgies, colps de tos, Miguel Hernández es va consumint lentament. El 28 de març de 1942 mor als trenta-un anys d'edat.

Els seus restes es troben en el Cementeri de La nostra Sra. dels Remedios, Alacant.


Pedro Terol

Pedro Terol

Pedro Terol, destacat tenor i baríton en la primera mitat del segle XX, va morir el 19 d'agost del 2003 en el seu domicili de Madrid als 95 anys a causa d'un desocupació cardíaca, segons van confirmar fonts de la seua família. El cantant alacantí, allunyat dels escenaris des de mitjans dels anys seixanta, va ser un dels més brillants del seu temps i un dels millors ambaixadors de la sarsuela i la música espanyola en el món. Pedro Sánchez Terol havia nascut en la localitat alacantina d'Orihuela en 1909. Ja en la seua infància va destacar pels seus dots vocals, la qual cosa li va portar a debutar sobre un escenari amb només nou anys.

L'ajuntament d'Orihuela i la Diputació d'Alacant li costejarien després uns estudis de cant que va realitzar a Madrid.

Completaria després la seua formació musical a Milà, becat en esta ocasió pel Cercle de Belles Arts de Madrid. En esta ciutat italiana oferiria el seu primer concert com a tenor líric en 1929.

Però l'èxit li arribaria en la tessitura de baríton i ja de tornada a Espanya amb sarsueles com La rosa del safrà i Luisa Fernanda.

Estos èxits li permetrien formar companyia pròpia i iniciar una reeixida gira per Espanya en la primera mitat de la dècada dels quaranta, a més de presentar la sarsuela i el millor de la música espanyola a Amèrica i bona part d'Europa. Després de la guerra civil i després de diversos triomfs en el Liceu de Barcelona, Terol havia provat també sort en el cine, on va tornar a collir èxits memorables amb títols com La reina mora o Els herois de fang.

Torna als teatres per a triomfar una altra vegada amb Carmen i iniciar de nou llargues gires acompanyades del gran mestre Pablo Sorozábal interpretant sarsueles en escenaris de grans ciutats americanes i europees com a Nova York o París.

Pilar de la Horadada

José Sánchez Lozano

La Verónica, de José Sánchez Lozano

Imatger espanyol, nascut en 1904 en el Pilar de l'Horadada (Alacant) que en aquell moment pertanyia a Orihuela, Espanya. És el màxim representant en el segle XX de la corrent imatgera basada en l'estil creat per Francisco Salzillo. La majoria de les seues obres es troben en les províncies d'Alacant, Albacete, Granada, Almeria i, sobretot, Múrcia. Va viure a Múrcia, però era encara molt jove quan es va traslladar a Madrid i posteriorment a Barcelona per a continuar els seus estudis.

A més d'imatger escultor i restaurador també li va dedicar temps a la docència, sent Professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Múrcia.

Entre els nombrosos reconeixements atorgats, destaquem la Medalla d'Or de l'Acadèmia Italiana d'Art i Treball (1980), el Llorer de Belles Arts de Múrcia (1982) o la Medalla d'Or de la Société Academique d'Education et d'Encouragement de París (1986).

Va ser nomenat cavaller de l'honorable Orde Ducal de Sant Antón d'Orihuela.

Va morir en la seua ciutat natal, Pilar de l'Horadada, l'1 de novembre de 1995.


Miguel Albaladejo

Cartell de la Pel·lícula "Rancor"

Nascut en Pilar de l'Horadada el 20 d'agost de 1966. Director i guionista de cine espanyol. Va estudiar de Ciències de la Imatge en la Universitat Complutense de Madrid (1984-1990).

Va ser assistent de producció en films Com el son de la mona boja (Fernando Trueba, 1989) i Les cartes d'Alou (Montxo Armendáriz, 1990), i ajudant de direcció en Tots a la presó (Luis García Berlanga).

La seua passió pel cine li ve de la seua infància i adolescència, perquè la seua família tenia un cine i el seu germà major era el programador. Açò va fer que Albaladejo ocupara la seua joventut veient pel·lícules de Buñuel, Bertolucci, Kubrick, Pasolini, Woody Allen, Truffaut i Fassbinder, entre altres grans noms dels anys 70.

Filmografia

  • Sang Cega (1994)
    Curtmetratge amb Geli Albaladejo
  • La primera nit de la meua vida (1998)
  • Manolito Gafotas (1999)
    Basada en el personatge d'Elvira Linda
  • Atac verbal (2000)
  • El cel obert (2001)
    Guanyadora del premi a la Millor Pel·lícula del V Festival Llatí dels Ángeles. Goya al millor actor secundari (Emilio Gutiérrez Caba)
  • Rancor (2002)
    Guanyadora del Goya a la millor actriu revelació (Lolita Flores)
  • Cadell (2004)
  • Volant vaig (2006)

Rafal

Agustín Bertomeu Salazar

Nascut en Rafal en 1929. Director de bandes militars. Compositor de més de 160 obres musicals molt premiades i han sigut interpretades per grups de càmera nacionals i estrangers.

Rojales

Salvador García

Salvador García Aguilar

Salvador García Aguilar naix a Rojales (Alacant), el 21 de novembre de 1924. En 1.940 es trasllada Molina de Segura (Múrcia), d'on és fill adoptiu. A la seua novel·la "Alegria en l'Home" va ser concedit el Premi Nadal 1983. Altres obres publicades: "Epíleg per a una reencarnació" (1979), "La Guerra dels ànecs" (1980), "Relats" (1983), "Clama el Silenci" (1986), "Granada Cajín" (1988).

La Llegenda de "L'Encanta" és una Llegenda popular de Rojales (Alacant) basada en el segle XIII, la versió literària de Salvador Del Qual García Aguilar ha sigut adaptada al teatre amb el títol de "La Nit de L'Encanta" i dirigida per Alberto González El Verger, amb música original de Gustavo González Ros, homenatge dels tres autors al seu poble natal i els seus paisans.

San Miguel de Salinas

Gratiniano Baches Romero

El recordat i prestigiós mestre de l'escola Gratiniano Clots Romero va nàixer en Sant Miquel del Salí l'any 1878. Amb el temps va arribar destinat a Torrevieja, on va exercir l'ensenyança en els anys 30, primer en una escola situada en Fotògrafs Darblade i posteriorment en les Escoles Graduades, de les que va arribar a ser el seu director.

En 1929, el mestre Gratiniano Clots Romero va realitzar un important estudi arqueològic sobre l'antiga calçada romana Via Heracle o Hèrcules, coneguda també com a Via Augusta, el traçat del qual passava prop de la immemorial devesa de Sant Genís o Perdonavides, que hui coneixem com a devesa de Campoamor. En l'actualitat, en la casa de la cultura del Pilar de l'Horadada, es troba el museu arqueològic que porta el nom de Gratiniano Clots Romero. En este museu, entre altres coses relacionades amb l'arqueologia i l'antropologia, es troba un bust de bronze del mestre Gratiniano Clots Romero, que va morir en 1939 als 61 anys d'edat.

Torrevieja

Ricardo Lafuente

Ricardo Lafuente

Ricardo Lafuente va nàixer a Torrevieja i va créixer al compàs del 2x4, en temps d'havanera i el seu ritme sensual, romàntic i calent sonarà ja sempre al llarg de la seua vida: en les seues cançons de bressol primer, en les nits i dies de la seua infància després, en les reixes i rondes de la seua joventut més tard i en la seua ànima i cor sempre. Llaurador d'havaneres va conquistar l'aplaudiment d'Espanya amb "Torrevieja", havanera composta per ell, lletra i música, i que ha donat la volta al món amb els seus més de vint-i-cinc versions discogràfiques i que va definir per sempre la seua vocació musical primer i la seua especial dedicació a la música del seu poble i de la seua gent. La seua labor en este gènere compta amb:

Unes 30 havaneres originals, algunes d'elles tan conegudes com "Torrevieja", "Que bonic capvespre!"...

Diverses adaptacions i versions líriques d'havaneres de profunda tradició popular i originals pròpies, entre les que es poden citar: "La negreta", "Veuen-te amb mi a la Pampa", "Ai, marinera", "Són els teus ulls", "Mai t'oblidaré"...

Treballs i estudis sobre l'origen i l'arrelament de l'havanera a Torrevieja.

La seua activitat musical comprén altres camps, aconseguint composicions molt elogiables en música lleugera: "Obsequi d'amor", "Adelaida"... En el camp de la música culta "En aquell lloc d'Europa", el poema líric "Conca". És autor, lletra i música, de l'Himne Oficial de Torrevieja.

En la ciutat portuguesa de Vila Praia d'Aucora va ser homenatjat en el 2001.

En el 2002 li va ser concedida la placa "Forqueta d'Or", Asoc Hostaleria de Torrevieja.

En 2003 es va inaugurar el seu museu, en el qual apareix part de la seua història, els seus records, els seus reconeixements, guardons obtinguts etc...