La Vega Online - El portal de la Vega Baja

La Vega Online convega Diputación de Alicante
25 de agost de 2019    Bienvenidos | Benvinguts

Baix Segura > Història > Albatera

Baix Segura

Història

Albatera

Albatera està situada en el sud-est peninsular, en la comarca natural de la Vega baixa del Segura, amb un territori majoritàriament pla, encara que escalonat en forma ascendent de Sud a Nord, trobant-se en este punt amb les majors altures la «Serra d'Albatera».

El territori urbà té una altura mitjana sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 9 i els 17 metres, sent la temperatura mitjana anual en la zona d'uns 19ºC.

Les restes d'utensilis trobats, donen testimoni de la presència de l'home en esta terra en èpoques anteriors a la nostra Era. Poblades per bastetanos i contestans, van ser invadides en el segle III abans de Crist pels romans.

En el segle V, amb les invasions bàrbares, s'estenen pel Sud-est peninsular els alans, quedant incloses davall la dominació visigoda, en la qual cosa segons pareix va ser Aurariola. Amb la invasió àrab s'inicia l'assentament de la població musulmana, entrant-se en el període d'islamització i arabització.

En el segle XIII, en plena Reconquista, queda inclosa en la Corona de Castella, i per privilegi d'Alfons X el Savi en la jurisdicció d'Orihuela en 1266.

A l'ocupar en 1296 Jaume II, Rei d'Aragó, el Regne de Múrcia, queda Albatera en el Regne d'Aragó, integrant junt amb Cox i Crevillent el senyoriu de l'Arraix de Crevillent. Eixe mateix any, Jaume II d'Aragó concedix salconduit als moros d'Albatera, Cox i Crevillent, perquè puguen tornar als seus llocs de residència i dedicar-se a les seues tasques agrícoles.

Per la Sentència arbitral de Torrellas de 1304 i l'Acord d'Elx de 1305, es fixen els límits entre Castella i Aragó per la línia del riu Segura, la part meridional de la qual queda annexada al Regne d'Aragó. Consegüentment, Albatera queda inclosa en el senyoriu de l'Arraix de Crevillent, que desapareix en 1318, resultant separades Cox i Albatera, que van ser cedides en 1320 a Acart de Mur, noble del dit Regne.

A principis del segle XIV es tenen referències més concretes sobre la població d'Albatera, constituïda per musulmans i cristians. S'establix un conveni sobre aigües entre Roberto Guerau i María, viuda de Ferrer Guerau, veïns d'Albatera. Estos llocs o alqueries, van continuar pertanyent a la família Mur, encara que pocs anys després passa el lloc d'Albatera a la família Rocafull.

El topònim de «Albatera», té segons pareix bases preromanes ibèriques, encara que el seu origen es troba en el vocable arabitzat «batar».

Al procés de romanització que renaix amb la Reconquista, cal atribuir la llatinització del terme «al-uatira», que a l'evolucionar fonèticament ens remet a la denominació actual de «Albatera». Precisament sobre la base d'este topònim es formarà el gentilici «albaterense».

En l'època que seguix a l'assentament de la població musulmana, es desenrotlla el «aràbic», entés com a hispanoàrab, que anirà sent absorbit en la mesura que es va produint la repoblació amb la Reconquista, iniciada en el que serà el Regne de València per Jaume I amb cavallers aragonesos, catalans i dels territoris transpirinencs. Esta repoblació, pareix que no va haver de ser sensible a Albatera, encara que amb el temps se va anar acceptant el valencià, com es reflectix en els documents. Una excepció és la inscripció de la làpida col·locada pels senyors d'Albatera en la Casa Palau en 1541, redactada en castellà.

Mentrestant, la població mudèjar va seguir amb el seu «aràbic» debilitat. En la segona mitat del segle XVI, de manera excepcional, romanen alguns mudèjars que saben llegir i escriure «aràbic», que, igual que el valencià, desapareixerà amb l'expulsió dels moriscos en 1609. S'inicia així la repoblació castellana, que portarà a la implantació d'esta llengua i la desaparició progressiva del valencià: en 1646, el «Consell d'Albatera» ja redacta els seus documents en castellà.

La Casa de Rocafull, a qui queda vinculada Albatera, al passar a ser titulars del senyoriu, porta el seu origen de Montpeller, capital del senyoriu d'este nom, en el migdia francés.

D'esta Casa, el senyor Guillén de Rocafull, és el primer que entra en el Regne de València al servici de Jaume I, a què ajuda en la conquista del dit regne i del de Múrcia.

Li va succeir el seu fill el senyor Ramón de Rocafull i García, vinculat a Orihuela i al seu senyor l'infant el senyor Fernando, germà del rei d'Aragó, on ocuparà una situació preeminent. En 1355, segons referix María Teresa Ferrer i Mallol, el dit infant va premiar els servicis del senyor Ramón amb la donació del lloc d'Albatera, venint a ser el primer senyor d'ella.

Posteriorment, en 1463, es fa mercé reial a un dels seus successors de la jurisdicció criminal i el seu ple exercici, tant a cristians com a sarraïns, dins del territori d'Albatera, privilegi que representava un suport en l'autonomia del lloc defesa pels Rocafull.

Amb motiu de les Germanies, en 1521, es refugien a Albatera, molts de què fugen dels agermanats, sent acollits pel seu senyor Ramón de Rocafull i Cardona, el recinte del qual murallat va ser assetjat pels agermanats.

En l'interior del dit recinte s'edifica la Casa Palau, acabada en 1541, amb portada a Ponent llaurada en sillería, obra extraordinària del Renaixement, amb finestrals gòtics, i dividida en dos cossos, separats per una cornisa.

Durant anys va ser domicili dels senyors d'Albatera, posteriorment domicili temporal del primer Comte d'Albatera el senyor Gaspar de Rocafull, el títol del qual li va ser concedit en 1628.

Entorn del recinte se van anar construint les vivendes dels habitants, formant els carrers.

Disposava de planta baixa i alta, amb àmplies dependències, teginats i mosaics, armeria i bustos i retrats de família.

Constituïx un edifici de singular importància i mèrit artístic l'Església Parroquial, dedicada a l'apòstol Santiago. Amb planta de creu llatina, té una superfície d'uns 1.252 m2, orientats cap a Ponent. En 1729 es col·loquen les campanes, que va manar fer el Comte d'Albatera el senyor Guillén-Manuel de Rocafull i Rocaberti, impulsor de l'obra de l'església. Esta l'havia iniciat el seu iaio, el senyor Gaspar de Rocafull. Eixe mateix any s'efectua la revisió de l'obra que tan extraordinàriament havia sigut acabada per l'artífex Miguel França.

En 1741, en la Relació que fa el bisbe d'Orihuela, per a la visita ad llimeta davant del papa, al referir-se a Albatera diu que en poc de temps havia sigut acabada la sumptuosa fatxada de la porta de l'església. Com a poble de senyoriu va tindre l'organització pròpia dels mateixos, estant representat el senyor territorial pel governador de la vila, existint per al govern de la mateixa justícia i jurats, així com el Consell General, propis del Regne de València.

Després dels decrets de Nova Planta es va constituir l'Ajuntament.

Inclosa antigament en la Governació d'Orihuela, a l'efectuar-se la divisió provincial de 1833, va quedar inclosa en la província d'Alacant, i en l'actual demarcació judicial, en el partit judicial d'Orihuela.

L'economia va vindre representada des d'antic per l'agricultura, amb el cultiu de terres de regadiu amb aigües del Segura, i el secà, posteriorment amb aigües, principalment, de les elevacions de Regs de llevant, de les enllumenades pels «suïssos», amb drets a favor del municipi, i del Transvasament Tajo-Segura.

El comerç antic va estar representat per la compravenda de bestiar porcí, que fins fa pocs anys va ser la font fonamental d'ingressos.

En l'actualitat està molt desenrotllada la indústria i el comerç.

La població està situada junt amb la nacional 340, ací denominada carretera de Múrcia-Alacant, amb bons accessos a l'autovia, comptant amb comunicacions amb els pobles limítrofs, i amb la seua zona rural amb una xarxa de camins notablement millorats en els últims anys.

En la plaça, a més de l'Església Parroquial, està l'edifici de la Casa Ajuntament, construït en 1975 i recentment reformat amb l'adaptació a les noves necessitats administratives, així com l'edifici denominat "Casino", amb la seua tradicional marquesina.
En el carrer Ample està l'edifici destinat a santuari de la patrona, la Mare de Déu del Rosario o de l'Aurora, de la festivitat de la qual en el primer diumenge d'octubre s'encarrega la Confraria o Germandat de la Mare de Déu de l'Aurora, amb antecedents des de 1651, i que seguix la tradició dels cantares d'auroros amb "la desperta".

Les Festes Patronals, dedicades a Santiago apòstol, se celebren en la seua festivitat del 25 de juliol.

Albatera compta amb una bona tradició cultural: la música. D'ella naixen les dos bandes, la coral i els cors parroquials.

La construcció en els últims anys de la Casa de la Cultura en el parc de l'Horta, i de la Casa de la Música en les instal·lacions esportives, representen la inquietud per estos valors, fent honor amb elles el poble a l'esforç realitzat.



¡CSS Vàlid! ¡HTML Vàlid! Icona de conformitat amb el Nivell Doble-A, De les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI