La Vega Online - El portal de la Vega Baja

La Vega Online convega Diputación de Alicante
23 de juliol de 2019    Bienvenidos | Benvinguts

Baix Segura > Història > Benijófar

Baix Segura

Història

Benijófar

És un dels municipis que s'han anat formant en la Baix Segura del riu Segura a partir de l'extens terme amb què després de la conquista cristiana va ser dotada Orihuela. En concret, la seua existència com a entitat independent, es pot datar en els primers anys del segle XVIII a través del denominat "privilegi alfonsí", que permetia la construcció d'un nucli feudal amb només el reclutament de 15 veïns i la possessió d'una extensió de terra suficient per a repartir entre ells.

La segregació d'esta comarca de la regió murciana a què pertany geogràficament és simple conseqüència dels avatars finals de la Reconquista.

L'origen del nom és evidentment àrab, amb una composició molt usual a València i Múrcia, del genitiu "Bani" (pronunciat en hispanoàrab "Beni") que significa "del fill de" seguit d'un nom propi, encara que la profusió d'estos topònims fan pensar als especialistes en una evolució anòmala, bé per la seua confusió amb la paraula llatina "pinna", arabitzada com "binada"; bé per formacions ja del període cristià.

Com el segon terme "jofar" pareix de la mateixa arrel que el castellà "perleta" el significat del qual és "perla de figura irregular, bé podria suposar-se que Benijófar equivaldria a un nom de família o a un apel·latiu topogràfic.

De la Reconquista a Felip II

La dominació àrab, va finalitzar en 1243 quan Muhammad ibn Hud va capitular davant de l'infant El senyor Alfonso de Castella en Alcaráz l'entrega del regne musulmà a Múrcia, en el que a banda de Benijófar s'incloïen altres poblacions alacantines. Uns mesos més tard, el 28 de març de 1244, en el el Camp de Mirra es va firmar entre en l'infant Alfonso i el seu sogre Jaume I d'Aragó, el tractat d'Almizra que reconeixia per a Castella els territoris d'Alacant, Aigües, Busot, Valle del Vinalopó i Baix Segura.

La rebel·lió mudèjar de 1264 va fer que a la intervenció aragonesa portada directament per Jaume I li succeïra, a pesar de l'entrega del territori a Castella, un cert percentatge de repobladors procedents de la corona aragonesa.

La mort de l'infant Don Juan Manuel (germà d'Alfons X el Savi), senyor dels territoris de la Vall del Vinalopó va fer encara més dèbil este sector i, aprofitant les discòrdies a la mort de Sancho IV el Brau, en 1295, es van reproduir a Castella en la minoria de Ferran IV. Així, Jaume II, que recolzava als infants de la Porca va rebre d'estos la concessió del Regne de Múrcia en1296.

El restabliment del control reial a Castella va portar a la retirada aragonesa, encara que per mitjà de la Sentència arbitral de Torrellas, el 8 d'agost de 1304, es va cedir a Jaume II d'Aragó una part del regne de Múrcia, que darrere de diverses incidències va suposar un increment del Regne de València. Una part d'estos territoris constituiria el terme d'Orihuela, que seria la capital de la nova governació del regne valencià nascuda d'esta annexió.

Molt més tard, en 1564, Felip II va permetre segregar de la diòcesi de Cartagena estos territoris, creant el nou bisbat d'Orihuela.

Del segle XVI al XVII

Durant el regnat de Felip II ja apareix el terme, com partida d'Orihuela, les herbes del qual es reservaven per al Reial Patrimoni. Uns anys després, Benijófar torna a aparéixer, en 1582 com una heretat del terme d'Orihuela, els propietaris de la qual, els hereus del senyor Jaime Togores, han d'acceptar que, per a alliberar-se dels deutes, vaja a subhasta executiva.

Segons pareix, esta família Togores havia aconseguit la propietat gràcies al matrimoni de la Titulada "Senyora de Benijófar", Ana Luisa Silvestre Claramunt i Valdibrea amb Jaime Togores i Loazes, nebot del senyor de Jacarilla. No van tindre descendència i les propietats no subhastades (i el mateix títol) van passar al seu nebot Jaime de Togores i Togores que va ser "soldat a Nàpols", Este va haver de portar una vida molt aventurera: el fill del seu primer matrimoni, "Francisco Togores i Togores va morir a Savoia"; de la seua segona dona, filla del virrei de Mallorca va tindre una filla, Luisa Togores i Rocafull, que va morir fadrina a Orihuela en 1617, i de la tercera va tindre dos fills.

L'heretat va ser comprada pel Col·legi de Predicadors d'Orihuela, per 4.000 libras i la descrivien així "no té regadiu sinó sis-centes tafulles, i quan la comprem estava com si mai s'haguera cultivat, feta un erm per haver estat quasi sense amo molts anys": era una mostra de la despoblació que patia en aquella època el Baix Segura.

Lògicament, en el veïnat del Regne de València de 1646 no apareix este lloc. Ni tampoc en el padró d'Orihuela de 1649. Un poc més d'un segle després, Jaume Gallec en 1686 se la va comprar als dominics per 7.000 libras. Entre 1706 i 1716 va estar confinat a causa de l'opció austracista del seu amo i la renda va ser aplicada als dominics.

I este mateix titular o un descendent seu, el senyor Jaime Gallec de Castro, en 1729, que es titulava "senyor d'este lloc" decidia canviar el règim tradicional d'explotació, consistent en l'arrendament, per a crear un nou nucli feudal. A este efecte va aconseguir la renúncia de l'arrendatari "vencent les dificultats que se li oferien amb els interessos de l'una i l'altra part" per a "establir cases i terres del referit lloc perquè es poble de veïns i més aïna puguen posar-se mexor conrreo i utilitat, sent molts els que deuran conrrear amb l'esperança de traure d'ells per a poder passar i pagar la pensió i càrrecs amb què s'els estabelciera". Tot seguit, D. Jaime Gallega establia a 17 vassalls, en un total de 736 tafulles de regadiu i un número indeterminat de secà.
Per tant, pot considerar-se el mes de setembre de 1729 com la data de naixement de Benijófar com a entitat de població.

Segle XVIII

Al llarg del segle XVIII Benijófar va seguir un camí semblant al dels restants senyorius formats en el baix segura: consolidació del lloc i un relatiu envol en els últims anys. En el moment inicial, el senyor del lloc va establir la població reservant-se el "domini directe" i atorgant el "domini útil" en perpetuïtat a les pobladors a canvi del dret a percebre anualment una renda determinada i altres ingressos suplementaris.

Els 17 pobladors inicials van rebre unes explotacions d'unes grandàries gaires àmplies, la qual cosa possibilitaria la ulterior subdivisió dels predis amb l'augment de la població. Els censos emfitèutics (contracte pel qual es pagava un xicotet cànon) exigits pel domini útil cedit, oscil·laven segons la classe de terra, sent diferent el pagament de regadiu al de secà. A Benijófar la tafulla apareixia gravada amb 2 sous i 1/7 dels fruits, i a més els obligava a plantar, en els quatre anys següents a l'establiment, cinc tafulles d'oliverar, vinya o morerar.

Finalment (fins que no ho redimiren) als emfiteutes, per entregar-los casa, se'ls carregava "un cens redimible pel valor en què fóra taxada i pagant una pensió anual al 5% fins que no es redimira". A banda d'estes obligacions, el senyor es reservava una sèrie de drets i imposava altres càrregues als emfiteutes, a més dels drets del propi senyoriu.

De totes maneres, enfront d'altres modalitats de posada en cultiu, es va possibilitar un repartiment important de la propietat, ja que amb en el padró de 1735, el senyor només detenia "el 17,3% del valor total de la superfície agrícola".

Així, doncs al llarg del segle Benijófar es va assentar definitivament com a explotació agrícola: L'única devesa se la va reservar el senyor i pràcticament no havia guanyat.

Del segle XIX fins hui

Ja des de primers de segle s'atalaiava la crisi senyorial i, a pesar dels retrocessos haguts, cap a 1840 podia considerar-se conclusa la primera fase de la vida de Benijófar, en la que les fites principals van ser la invasió francesa i la conseqüent sublevació popular. Dins d'este panorama, són unes quantes les dates a destacar: primer el decret de les Corts de Cadis d'abolició dels senyorius jurisdiccionals, de 19 d'agost de 1811; després, els parcials restabliments dels drets feudals de 1814 i 1823; i finalment la llei de 26 d'agost de 1837, que abolia definitivament el règim senyorial a Espanya. A això cal agregar la de 14 de desembre de 1840 que suprimia els delmes. També el Decret de 27 de setembre de 1820 relatiu a la supressió de qualsevol classe de vinculacions, que darrere de la dècada ominosa va ser posat de nou en vigor pel Decret de 30 d'agost de 1836, va accelerar el procés.

La llei de 26 d'agost de 1837 va permetre als senyors de Benijófar que este es transformara en la seua propietat particular, però sense els drets jurisdiccionals. A partir d'esta data s'assistix al fraccionament d'esta única propietat fins a arribar al minifundi actual. Com cabia suposar d'esta inicial propietat única, les desamortitzacions del segle passat no van tindre incidència en la població, contràriament a allò que s'ha succeït en les localitats de la Baix Segura que eren de reialenc o als senyorius eclesiàstics. Tampoc hi havia finques "de propis" que desamortitzar en 1854-56. Però encara així quan es va redactar el resum fet per la Junta Consultiva Agronòmica de les Minories sobre Regs, en 1904 ja no quedaven empremtes del domini anterior.

Quan en virtut de la Llei de Reforma Agrària de 15 de setembre de 1932 es va elaborar un Registre de la Propietat Expropiable, Benijófar no va ser inclòs.

El 21 de març de 1828, comença una sèrie de terratrémols que durarien fins a setembre, registrant-se a Benijófar un grau de X. A penes comptava amb 250 habitants i no va patir pèrdues humanes, però tal com va assenyalar el Diari de València del 5 d'abril de 1829 "van ser destruïts l'església parroquial i gran part de les coses amb les de la seua horta i camp, sense que haja quedat un que no patira crebant".

La Baix Segura, zona fortament sísmica havia tingut diversos avisos des de la seua reconquista, i l'eix Benijófar-Rojales s'havia mostrat com un important nucli sísmic. En concret, el terratrémol de l'1 de novembre de 1755 (que va destruir Lisboa), consta ja com testificat a Benijófar. El dia 24 es testifiquen tremolors a Benijófar, i com en tota la Baix Segura van seguir fins a setembre, encara que no queden altres cites concretes de Benijófar cal suposar que en ell també es van manifestar.

El Rei, apressat pel bisbe d'Orihuela, va tindre l'encert d'enviar a l'extraordinari enginyer Jose Agustín de Larramendi per a dirigir els treballs de sanejament i reconstrucció, que va arribar a Orihuela el 23 d'abril de 1829, i auxiliat per un altre enginyer, Eugene Fourdinier, seria l'artífex de la restauració urbanística de tota la comarca.

Larramendi va decidir la reconstrucció de 75 cases de Benijófar d'acord amb els plans aprovats pel Rei el 10 de juny de 1829, sobre la fase un memorial de 6 de juny. Així, des de 1845 Benijófar ha anat creixent gradualment fins a arribar a la data actual, amb un creixement més ordenat que altres ajuntaments de la zona.



¡CSS Vàlid! ¡HTML Vàlid! Icona de conformitat amb el Nivell Doble-A, De les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI