La Vega Online - El portal de la Vega Baja

La Vega Online convega Diputación de Alicante
25 de agost de 2019    Bienvenidos | Benvinguts

Baix Segura > Història > Bigastro

Baix Segura

Història

Bigastro

Bigastro es troba situat en la comarca de la Baix Segura del Segura. Este municipi va sorgir com un espai eminentment agrícola i l'ocupació del qual responia a l'intens procés colonitzador dut a terme al llarg del segle XVIII, en este cas pel capítol de la catedral d'Orihuela en unes finques de la seua propietat.

Este procés es va iniciar en 1967 quan es realitza la primera reunió capitular per a tractar sobre la fundació del Senyoriu eclesiàstic de Bigastro, en el territori pròxim denominat Lloc Nou dels Canonges. Per a això, era necessari comprometre's a realitzar el pagament de 100 libras, amb l'obligació de construir setze cases per a colons.

En 1701 el capítol adquirix tres finques. Torre de Masquefa, Alpatern i la tercera heretat en la partida de Quibla, que constituirien el nucli inicial del municipi.

Per a completar les 408 Hi ha. Amb les que es va fundar el municipi, el capítol va adquirir o va permutar diversos béns i d'esta manera, va decidir assentar inicialment vint-i-sis pobladors, per mitjà de la facultat concedida als naturals del Regne de València pel Rei El senyor Alfons II.

El 16 d'octubre de 1701 es va atorgar escriptura de concòrdia de població als nous pobladors, que va ser ratificada en 1715, data que va marcar el desenrotllament d'esta població. El document marcava les relacions de vassallatge dels nous pobladors amb el clero diocesà.

La situació dels vassalls en estes primeres dècades no va ser gens satisfactòria, per tant a més dels censos impostos i els deutes acumulats, la Guerra de Successió va obligar a donar no sols béns sinó a aportar hòmens a l'exèrcit.

Es va crear així, un assentament de jóvens colons a qui el terratinent cap a entrega del domini útil de la terra a perpetuïtat per al seu cultiu. Cada beneficiari reconeixia al capítol com a amo indiscutible de la terra i rebia a canvi, un lot gran de terra per a explotar, que se va anar reduint amb el temps degut a successions hereditàries principalment. Este territori, tenia dos vessants ben diferenciades, per un costat el regadiu al nord del municipi, l'horta tradicional, abastida per la Séquia de Quibla; i d'un altre, el secà o terres de camp, amb els seus turons i llomes al sud.

La producció agrícola es va orientar cap al cereal (blat, ordi, dacsa), olivera, vinya, morera, hortalisses i fruiters. A mitjan segle XIX, la crisi de la producció sedera va provocar la recuperació de terres abandonades i va permetre la introducció gradual d'un nou cultiu en la comarca, el taronger.

Este sistema de producció i administració dependent del clero es va mantindre fins a principis del segle XIX, no sense problemes, ja que es qüestionava l'obligació d'utilitzar els servicis de les regalies. Clar exemple d'això va ser el pleit que es va dur a terme en la Real Audiència de València i que es va saldar en 1819 amb la firma d'un conveni entre l'Ajuntament de Bigastro i el capítol, pel qual es preservaven els drets senyorials, alhora que es liberalitzava l'establiment de regnes entre els domiciliats.

Les regalies o servicis d'ús comú venien arreplegues en els capítols de la Carta de Poblament, com a drets exclusius i privatius del clero catedralici. A través d'ells exercien el més rigorós control de l'activitat econòmica que es desenrotllava en la població i anul·laven qualsevol brot emprenedor per part dels colons. En el moment de la fundació el municipi comptava amb forn, Taverna, botiga, hostal, molí, era, bassa i saladars, adquirint el compromís de crear un forn fariner i almàssera, que serien arrendats als veïns per mitjà d'un contracte específic i en subhasta pública.

Un dels casos més rellevants va ser el presentat per Manuel Vilanova Torregrosa, diputat del comú de Bigastro, contra el capítol per la construcció d'una almàssera en les seues terres, a la que acudien la resta de colons, ocasionant una clara competència respecte a les "oficials".

El dictamen finalment va quedar desestimat, però va marcar un fita en la imparable autonomia que el municipi estava adquirint.

Este corrent iniciat des de la segona mitat del segle XVIII, havia posat de manifest la latent oposició antisenyorial que es vivia a Bigastro i els exponents màxims de la qual es van deixar sentir arran de la crisi de subsistència de 1776 i en els anys previs al reconeixement dels capítols de població a favor del capítol de 1801.

Estos problemes es van veure profundament agreujats amb les disposicions abolicionistes de 1811, que van acabar amb la jurisdicció alfonsina i la llei de desamortització de 1855, que va privar definitivament a l'Església dels seus béns i privilegis.

Amb el rescat dels seus dominis va intentar contrarestar la disminució de les seues rendes entregant-les en arrendament a nous habitants, però de nou els va perdre amb la primera llei desamortitzadora de 1837. Este procés que es va veure ralentitzat inicialment per les guerres carlines va tindre el seu punt culminant en els anys 1843-44, encara que el capítol va intentar mantindre intacte el senyoriu de Bigastro, fins que la llei desamortitzadora de 1855 va permetre la venda de les antigues regalies o servicis comuns.



¡CSS Vàlid! ¡HTML Vàlid! Icona de conformitat amb el Nivell Doble-A, De les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI