La Vega Online - El portal de la Vega Baja

La Vega Online convega Diputación de Alicante
23 de juliol de 2019    Bienvenidos | Benvinguts

Baix Segura > Història > Guardamar del Segura

Baix Segura

Història

Guardamar del Segura

Història

Guardamar del Segura es troba enclavada sobre una vessant que cau cap al mar. El seu terme municipal està travessat pel riu que li dóna nom i que desemboca en les proximitats del nucli urbà. La seua posició estratègica en un tossal que domina la Vega del Segura, i que la posa fora de perill de les inundacions, ha facilitat des d'antic l'assentament humà en el seu solar. Prova d'això són els múltiples jaciments arqueològics que hi ha en el seu terme.

Entre els més antics fins ara coneguts, destaca el de Pujol Estel, d'època ibera. Consta de poblat i necròpolis, i en ell es va trobar al setembre de 1987, la DAMA DE GUARDAMAR o de Pujol Estel, magnífic exemple d'escultura ibera que hui es pot admirar en el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant. No menys importants són les restes fenícies existents en el nivell inferior de la Rábita, la qual cosa no té res d'estrany per la seua situació junt amb el llit vell del riu, un lloc favorable per a construir un port comercial fortificat. Abundants són també les restes romans descoberts en el jaciment del Castillo, en el que es van trobar exvots i un fragment de l'estàtua del déu Mercuri.

Un altre important jaciment de l'època romana és el del Salidero; situat junt amb el mar, en el que es troben restes d'una factoria de saladura de peix. Un historiador va arribar a parlar de la trobada de dos columnes procedents d'una vila romana.

No en va, l'actual Guardamar està junt amb la via romana que, vorejant la costa, es dirigia a Cartagena, com ho testificaven les làpides - que fins al segle XVI es van mantindre de peu en què es llegia la següent inscripció en llatí: "Per ací va passar la VI Legió de Julio Cessar". Finalment en l'àmbit anecdòtic, cal assenyalar que el degà d'Orihuela D. Antonio Marco Palau, en el cronicó titulat "Clau de Salomó", basant-se en fonts antigues, identificava Guardamar del Segura amb un lloc mític en què es van abastir les naus que Salomó va enviar a la cerca de materials per al temple de Jerusalem.

Esta antiga creença, junt amb les múltiples troballes arqueològiques i les poc precises descripcions dels geògrafs grecs, van portar a alguns erudits a localitzar a "Alona" junt amb la desembocadura del Segura.

Edat Mitjana

Platges de OrihuelaNo s'han localitzat restes de l'època visigòtica, la qual cosa és normal perquè ens trobar-nos en una regió on la presència d'este poble va ser exigua. No obstant això, sí que n'hi ha, i de gran importància, de l'època musulmana. Tudmir, la terra de Teodomiro, després Sharq-Al-Andalus, era un territori ric en poblament de què queden abundants testimonis. En 1897, durant els treballs previs a la repoblació de les dunes, es va trobar una làpida escrita en caràcters aràbics en el paratge de la Fonteta que, traduïda, diu el següent:

"En el nom d'Al·là, el Clemente, el Misericordiós, No Déu, sinó Al·là: Mahoma és l'enviat d'Al·là; es conclou esta mesquita en el mes d'Almoharré l'any tres i trenta i tres-cents: va manar construir-la Ahmet, fill de Bohlul, fill de la filla d'Alwatsecbil, el que busca la recompensa del; amb auxili de Muhammad, fill d'Abusalema: obra d'Aparten Morracha ... el constructor... "

A finals de 1984 Rafael Azuar Ruiz, al capdavant d'un equip arqueològic de la Diputació Provincial va iniciar l'excavació sistemàtica del jaciment. El descobriment va ser major d'allò que s'ha esperat, perquè no sols va aparéixer la mesquita fundat l'any 944 de l'era cristiana de què parla la làpida, sinó un complex religiós molt més important. Les restes arqueològiques es corresponen amb els d'una rábita (monestir fortificat) de l'època del Califat de Còrdova, que es va mantindre ocupada des de finals del segle nové fins que un terratrémol la va destruir l'any 1048. De la seua importància baste dir que és l'única conservada a Espanya i una de les més antigues del Mediterrani occidental. No obstant això no està clar si la població laica vivia junt amb la rábita o estava assentada cap a l'interior, en la qual cosa les primeres cròniques cristianes anomenen Almodóvar.

Edat Moderna

En la primera mitat del segle XVI Guardamar va haver de fer front a diversos desembarcaments barbarescos (1502-1543). Estos assalts, units a la intranquil·litat que produïa la possible aliança entre els musulmans africans i els moriscos valencians, va moure les autoritats del regne a renovar les fortificacions costaneres, incloses les de Guardamar.

A través de sengles informes redactats pels enginyers militars Juan Bautista Antonelli (1553-1558) i Vespasià Gonzaga (1575) coneixem detalls de les obres que es van realitzar i de la situació general en què es trobava el poble. Segons Vespasià Gonzaga, Guardamar tenia 120 cases dins de la muralla. Per estos anys es van remodelar les fortificacions, adaptant-les a les necessitats defensives del segle XVI, és a dir, preparant-les per a resistir el bombardeig artiller. Com resultat d'estes obres, es va remodelar l'anomenat "Baluard de la Pólvora" i es van reconstruir les torres de vigilància litorals, com la que actualment seguix en peu en les salines de Santa Pola o les que van donar nom a Torrevieja, Torrelamata i Torre de la Perforada. Però, a pesar de tants esforços i a les franquícies que Ferran el Catòlic i Carles I van concedir als seus habitants, la pirateria barbaresca va castigar en excés al poble i este va perdre la majoria de la seua població.

Durant tot este període, com afermen Clara E. Martínez teva i José García Amorós en el seu estudi "Concessió del títol de Reial Vila a Guardamar",la situació jurídica del poble durant els segles XV-XVII era ambigua. Ja que si oficialment era aldea d'Orihuela, en la pràctica, es comportava com a vila independent, triant les seues autoritats, i com a tal era tractada per la corona.

De 1625 daten els actuals "Estatuts de reg del Jutjat Privatiu d'Aigües de Guardamar", redactats per Jerónimo Mingot, advocat fiscal i patrimonial d'Alacant, per orde de Felip IV, qui les va aprovar el mateix any. Constituïxen un verdader monument jurídic encara vigent i en gran part desconegut per als propis guardamarencos.

En 1648 la població va ser delmada per una epidèmia de pesta, malaltia catastròfica per a l'època i que causava verdader terror. Afortunadament, en 1678 el poble es va alliberar d'una nova epidèmia, instituint llavors el capítol Municipal com a vot d'acció de gràcies, la festa de Sant Roc, sant a qui se li considerava protector contra la pesta.

Però l'esdeveniment més important del segle XVII seria la concessió del títol de Vila Reial amb dret a representació en les Corts del Regne per privilegi del rei Carles II, el 29 d'agost de 1692. Mercé que va costar un generós donatiu de quatre mil ducats de les arques de Guardamar a la Hisenda Reial i un pleit igualment costós amb la ciutat d'Orihuela. Els límits de la flamant vila reial eren molt més extenses que hui en dia, incloent els actuals termes municipals de Rojales, Sant Fulgenci, part de Dolores, Benijófar... Però, de poc anava a servir-li a Guardamar el dret de representació en les Corts Valencianes, perquè estes a penes es van reunir en els últims anys del segle XVII i van ser suprimides pel rei Felip V en els primers anys del segle XVIII.

Gravat 1700En la Guerra de Successió (1700-1713), Guardamar es va mantindre fidel a Felip V a pesar de l'amenaça que suposava l'exèrcit del marqués de Rafal, favorable a l'arxiduc Carlos d'Àustria. Per això va patir l'assalt i saqueig del seu caseriu per les tropes austríaques el 23 d'agost de 1707. En recompensa de la seua fidelitat i de l'entusiasme demostrat pels voluntaris que van lluitar davall les seues banderes, el primer rei Borbó li va atorgar el títol de "Leal" i la va alliberar del pagament d'impostos durant quatre anys per Reial Cèdula de 13 de juliol de 1708.

El segle XVIII avança, després de la guerra, com un període de recuperació i desenrotllament econòmic, patents en noves construccions com l'església parroquial, l'ermita de la Soledad, o el propi barri del raval construït a extramurs de la vila. Però el gran esforç del moment va ser la bonificació dels marenys i marjals que ocupaven el sector costaner de la Baix Segura.

L'empresa va suposar la primera amputació del terme municipal, perquè en 1720 es van cedir tretze mil tafulles al cardenal Belluga per a crear les anomenades "Pías Fundacions" (Dolores, Sant Fulgenci, i Sant Felip Neri). A canvi, la vila rebria dos-centes cinquanta lliures anuals fins a saldar un préstec que tenia pendent l'Ajuntament i altres contraprestacions menors.

Guardamar es va reservar per als seus veïns quatre mil tafulles en els actuals paratges de la Marjal, el Riu Sec, el Ginebral... que serien posades en cultiu darrere de l'obertura de les assarbs de la Nova, l'Esgarra, la Vila i tram final de la Comuna. L'ordenació del segle díhuit d'este sector de l'horta encara s'observa en el traçat rectilini de camins i séquies i la dimensió dels bancals, els quals eren originàriament de cinc tafulles.

Paral·lela corre la transformació dels pastius en terrenys dedicats a cultius de secà en el Camp de Guardamar. La causa era la pressió demogràfica produïda per l'augment constant de la població, que en el cens d'Aranda era de 2.088 habitants (1769) i que en el de Floridablanca ascendia a 2.349 (1787). Ascens espectacular si tenim en compte que l'any 1773 es va produir la segregació de Rojales. D'estos anys és el manuscrit de Joseph Montesinos que tracta de la història de Guardamar en l'antiguitat, i el que és més important i fiable, de la situació en què es trobava el poble en els seus dies. Deixant per a més avant el relatiu a la parròquia, edificis religiosos i festes, del seu testimoni destaquen les dades següents:

"El poble continuava conservant el recinte murallat, amb dos entrades sobre les quals campejava l'escut de la vila i sendes portes de ferro que es tancaven de nit. En l'extrem meridional es trobava el castell que, encara que deteriorat, encara es mantenia apte per a la defensa. A finals del segle XVIII era el seu "Alcaid " Miguel Claramunt, descendent d'una antiga família de cavallers que havia ostentat el càrrec des de l'Edat Mitjana. El castell tenia masmorra, tres cisternes, vivenda per al "Alcaid" i la seua família i depòsit d'armes. Sobre la seua única porta es venerava la imatge de Sant Roc. Des d'allí partia el carrer Major, que arribava fins a la porta principal de la muralla i l'església; a mitjan camí apareixia l'ajuntament, robusta construcció de pedra en què destacava el saló de sessions."

En estos anys la corporació municipal estava formada per dos alcaldes ordinaris, tres regidors, dos diputats, un procurador general, un síndic personero, escrivà i alcalde de germandat. L'ajuntament pagava dels seus fons un mestre de primeres lletres, una mestra per a les xiquetes, metge, cirurgià-sangrador (barber), comare, i macer (uixer de l'ajuntament).
Entre les fortificacions de la muralla de la vila destacaven el "Baluard de la Pólvora" i tres torrasses mitjanes, un dels quals servia com a campanar. La resta el constituïen cases particulars, excepte el molí fariner hidràulic que en part es conserva (encara que l'edifici actual és posterior) i el magatzem de la Reial Companyia dels Cinc Gremis de Madrid, que s'utilitzava per a depositar la barrella emprada per a fabricar la sosa.

Obra recent era el pont de pedra, construït entre 1758 i 1760, que tenia tres ulls i dos urnes enmig dels muretes per a col·locar les imatges dels patrons Santiago apòstol i la Mare de Déu del Rosario. I una de les notícies més sorprenents que llegim en el manuscrit és que pel llit, del llavors cabalós Riu Segura, entraven barcos de dos-cents quintars fins a l'altura del pont.

Quant a l'economia, Montesinos ens descriu una població eminentment agrícola, dedicada al cultiu de l'olivera, la morera (cucs de seda), vinyes, magranes, taronges, llimes, blat, ordi, dacsa, hortalisses, i sobretot a la recol·lecció de la barrella. Hi ha també alguna referència a les pesqueries d'angules en el riu i les assarbs.

Edat Contemporània

L'inici del segle ve marcat per l'estancament i la crisi econòmica, que després es veuran agreujats per la Guerra de la Independència i els abundants conflictes civils huitcentistes. Guardamar va ser rereguarda durant la guerra amb els francesos, encara que es va témer sempre un desembarcament de les tropes napoleòniques. Després de declarar la guerra a França el 28 de maig de 1808, l'ajuntament, seguint les ordes del capità General, va formar dos companyies de voluntaris, Milícies Honrades del Regne, que es van encarregar de vigilar la costa i de protegir el castell. Però el desembarcament enemic no es va produir.

Als dotze anys d'acabar la Guerra de la Independència, les platges de Guardamar van ser escenari d'una romàntica temptativa de proclamar la Constitució de 1812 i acabar amb el govern absolutista de Ferran VII. El 19 de febrer de 1826 seixanta revolucionaris liberals, capitanejats pels germans Bazán, van desembarcar a Guardamar i van ocupar temporalment el poble. Es van portar les poques armes que hi havia en el castell i van proclamar la Constitució. Però l'elecció no havia sigut correcta, perquè es trobaven en una comarca majoritàriament absolutista on van aconseguir escàs suport i ajuda. Al poc de temps van ser aniquilats per les tropes del govern en l'horta d'Alacant i la majoria d'ells afusellats.

No obstant això, si quelcom va determinar la vida de Guardamar en el segle XIX, va ser el terratrémol de 1829 que ho va arrasar i va obligar a reconstruir-ho en l'emplaçament actual. De fet, de 1800 a 1830 va augmentar l'activitat sísmica en tot el sud-est peninsular, advertint-se tremolors de terra en els anys 1802, 1803, 1822, 1823, 1826, i 1828. Segons el testimoni de Miñano, el de 1826 va afectar les muralles i a la majoria dels edificis. Els principals terratrémols van ser els dels dies 21 i 23 de març de 1829 que van destruir Guardamar i molts dels pobles veïns.

El resultat va ser calamitós, perquè van ser assolades les localitats d'Almoradí, Benejúzar, Rafal, Rojales, Sant Bartomeu, Torrelamata, Torrevieja i Guardamar. Van quedar mig arruïnats Dolores, Benijófar, Sant Fulgenci, Formentera, Daya Nova, Daya Vella, La Pobla,

La parròquia de Sant Miquel (l'actual Sant Miquel de les Salines), i la majoria de les cases de camp.

Els efectes del sisme també van afectar llocs més allunyats com Múrcia, Elx o Alacant.

A Guardamar van ser destruïdes 557 cases, l'església parroquial, tres ermites, la fortalesa, dos molins fariners, dos sitges i tres almàsseres. Sorprenentment, només va haver-hi huit morts i catorze ferits, probablement perquè la població ja estava alertada pel terratrémol del dia 21 que va destruir Torrevieja i Almoradí, i el que va destruir Guardamar va ser dos dies després, el 23 de març. El moviment sísmic tenia el seu epicentre en l'actual terme municipal de Torrevieja i va aconseguir una magnitud de 6,3 en l'escala de Richter i una intensitat de X 1/2 en l'escala de Mercalli. Només a Guardamar va deixar a 3.000 persones sense vivenda.

Davant de tan greus notícies arribades a La Cort i els constrenyiments del bisbe d'Orihuela, D. Félix Herrero Valverde, el Rei va enviar un comissionat a avaluar les pèrdues. Es tractava de D. Agustín de Larramendi, enginyer amb categoria d'Intendent Honorari de província. La sorpresa d'este al conéixer la magnitud dels danys va ser majúscula. En connivència amb el Bisbe va redactar un pla per a la reconstrucció de la zona afectada.

La nova Guardamar es planifica com un poble allargat, construït a partir d'un eix central (actual carrer Major-Avinguda País Valencià) amb tres places, una gran i rectangular en el centre, enmig de la qual s'alçarà la parròquia, i dos redones en els extrems. Guardamar es va edificar en una vessant orientada cap al mar seguint les instruccions establides per Larramendi que, en l'informe número tres enviat al Rei, establia les normes següents:

  1. Determinació de la situació més avantatjosa dels pobles, per la qual cosa canvia la situació de Guardamar amb vista a més seguretat.
  2. Traçat de nova planta regular amb carrers que es tallen en angle recte.
  3. Realització de la construcció amb totes les prevencions necessàries en una zona amb activitat sísmica: carrers de quaranta a cinquanta peus d'ample, cases d'una sola planta amb quinze peus d'alt com a màxim i amplis espais de seguretat com a patis interiors i amples vies públiques.
  4. Use abundant en les edificacions de fusta molt travada entre si i de maçoneria. Per a impedir despreniments s'eliminen cornises, volades, balustrades, etc.
  5. Consideració de la reconstrucció com una obra pública de l'Estat, que a més dirigiria, perquè esta seria l'única manera que les obres es dugueren a terme.
  6. Plantació d'arbres en els carrers i de parrals en els patis, per a mitigar els efectes del sol estiuenc i produir llenya i fruits.

Es van construir cinc-centes seixanta cases d'una sola planta, repartides en vint-i-dos pomes, amb un mínim de trenta peus de fatxada i quaranta de fons. El poble tenia una gran plaça central de cinc-cents peus de llarg i dos-cents quaranta d'ample i dos circulars en els extrems de cent seixanta peus de diàmetre. El terreny sobre el qual es va alçar va costar setze mil quinzets, les obres van ascendir a 1.793.821, i a més es va socórrer al veïnat amb altres 140.863; en total, 1.950.684 quinzets. L'edifici més notable de la nova població era l'església parroquial a què es va destinar un solar en la Plaça Major i les obres de la qual es van demorar per més de seixanta anys. A mitjan segle XIX Guardamar tenia, segons Madoz, 2.237 habitants, escola pública de xiquets, una altra per a xiquetes i dos privades, una per a cada sexe. És a dir, una situació demogràfica semblant o inclús inferior a la del segle anterior. Les vicissituds dels primers anys del segle XIX van ser les responsables d'este dèbil creixement.

En la primavera de 1896 es van iniciar les tasques de repoblació forestal sota la direcció de l'Enginyer Forestal, D. Francisco Mira i Botella, i la supervisió de l'enginyer murcià D. Ricardo Codorniu i Starico -l'apòstol de l'arbre-. Els treballs en què va participar la majoria del poble van durar un poc més de vint anys i van costar 647.000 pessetes de les de llavors, que incloïen mà d'obra, llavors... Van consistir fonamentalment en la plantació d'espècies adaptades als sòls arenosos i a la sequera crònica, com el pi pinyoner, el pi blanc, eucaliptus o palmeres. També es van emprar espècies herbàcies de menor entitat com el barrot, la mata melera, o la que popularment es coneix com matacuchillo.. La repoblació de les dunes va donar a Guardamar una dels seus senyes d'identitat i un dels seus paratges més bells. Però no cal oblidar que al mateix temps va garantir durant eixos anys el treball i la prosperitat de moltes famílies i va ser sentida com una verdadera empresa comuna per tot Guardamar.

Esta repoblació i l'ampliació del regadiu a la zona del Camp van suposar per a Guardamar la verdadera entrada en el segle XX. En efecte, en 1918 es va constituir la "Reial Companyia de Regs de llevant", que va construir dos canals per a aprofitar els cabals sobrants que en aquells temps tenia el Segura. En el projecte van tindre molt a veure els grans propietaris de la zona, com el conegut polític D. Joaquín Chapaprieta, però l'empresa també estava avalada per grans bancs i el mateix Alfons XIII era un dels primers accionistes, per la qual cosa pot qualificar-se com projecte nacional.

Arran d'això es va desmuntar la sénia que des de temps immemorial funcionava junt amb el molí fariner de Sant Antoni en l'assut de Guardamar, i es va substituir pel primer motor elevador d'aigua elèctric (la bombeta). Va ser llavors quan la llum elèctrica va començar a utilitzar-se en les llars privilegiades de la localitat. De règia coronació d'este procés pot qualificar-se la visita de D. Alfons XIII en dimecres 31 de gener de 1923.

El monarca, acompanyat de les autoritats, va inaugurar el canal alçant les comportes, i posteriorment es va dirigir a peu al poble, visitant les dunes i l'església. Passejant sense escorta i acompanyat pels guardamarencos, va inaugurar oficialment el parc que portaria el seu nom i va donar per finalitzada la seua estança en la localitat.

Anys després, en 1929 es va construir el pont de ferro. L'any 1923 va ser també el del colp d'Estat del General Primo de Rivera (13 de setembre). Açò va acabar amb el sistema de torn entre els partits conservador i liberal instaurat per Cánovas del Castillo. En este poble va suposar la fi del domini que durant prop de quaranta anys va tindre el partit liberal. Este havia sigut l'amo i senyor dels municipis dels partits judicials de Dolores i Orihuela, primer baixe el lideratge de Trinitari Ruiz Capdepón i després del seu fill Trinitari Ruiz Valarino (a este últim se li va dedicar durant un temps l'actual avinguda País Valencià), sense que els repetits intents dels marquesos de Rafal i del Bosch i les seues hosts conservadores pogueren acabar amb el poder d'estos "faedors d'eleccions".
En els anys vint, amb 2.800 habitants i una població dedicada majoritàriament a l'agricultura i a la pesca, s'inicia a Guardamar una activitat econòmica que seria determinant en el seu futur: el turisme. En este període van començar a construir-se els primers xalets de la platja. No era quelcom multitudinari, ja que, excepte el dia de Sant Cristòfol, els nostres iaios només visitaven la platja molt de vesprada en vesprada. L'estiueig era només per a una minoria de privilegiats que podia permetre's el luxe de viure junt amb el mar quasi tres mesos a l'any i acudia a balnearis, com aquell de "Els Banys de Babilònia" que es va edificar en la platja del Centre, al final del passeig de l'Enginyer Mira.

Però els anys vint no sols van ser una època de visites reials i estius bojos. La situació real de la nació era molt diferent, com clarament ho denotava l'agitació social i econòmica i el colp militar de Primo de Rivera. Encara que Guardamar no havia destacat per la militància política, el descontentament per part de la població, a causa de la dictadura consentida pel Rei, va cristal·litzar en la formació de nuclis republicans. Concretament, de tres partits: el radical-socialista, el radical, i el socialista. Este descontent, unit a la divisió i desmobilització en el camp monàrquic, va culminar amb la proclamació de la Segona República darrere de les eleccions municipals d'abril de 1931. A Guardamar van triomfar oficialment els monàrquics, encara que al repetir-se al poc de temps les votacions, va resultar triada una corporació majoritàriament republicana. Moltes eren les esperances que va despertar el nou règim, però encara eren majors els problemes a què havia d'enfrontar-se, trobant-se a més amb una opinió pública que exigia solucions instantànies. Concretament, a Guardamar i la resta de la Baix Segura destacaven pels seus problemes produïts pel mal repartisc de l'aigua entre les tres Vegas i la pertinaç sequera que es patia. Això va obligar el nou alcalde, Jerónimo Trives, a participar activament en les assemblees de regants en defensa dels llauradors de la localitat. El període republicà es va caracteritzar per la inestabilitat política local, palpable en els continus canvis d'alcalde i la radicalització política de la població. Afortunadament, no es van arribar a extrems tan forts com en alguna localitat veïna, on es va produir enfrontaments violents entre els veïns i les Forces de l'Orde Públic.

Com era de preveure a l'inici de la Guerra Civil, la situació només es va aclarir a partir del 23 de juliol de 1936, quan no es va produir - o va fracassar- l'alçament militar a Alacant, Cartagena, València i Múrcia. Guardamar, de nou, va ser rereguarda en esta ocasió de la zona republicana. Una altra vegada, com un segle abans es temia un desembarcament, fortificant-se la costa amb trinxeres, nius de metralladores (el cavaller), i També es va aquarterar un batalló de l'exèrcit popular republicà. El poble no va arribar a ser bombardejat i, excepte el pànic que va produir la falsa notícia del desembarcament de l'exèrcit d'Àfrica (la famosa "nit dels moros") no es van produir incidents bèl·lics dignes de mencionar.

Sí que va haver-hi grans transformacions de tipus econòmic i social com van ser, per exemple, la col·lectivització de gran part de les terres de cultiu i la creació d'una associació de pescadors. Igual que la majoria del territori republicà (excepte Biscaia i Guipúscoa), va desaparéixer qualsevol vestigi públic de religiositat, i es van destruir o van amagar imatges, quadros... Afortunadament no va ocórrer el mateix amb els seus habitants, sent Guardamar un dels pocs pobles de la Baix Segura en els que no va haver-hi represàlies sagnants. Durant tres anys el poble va acollir colònies infantils i refugiats provinents dels fronts. La situació es va deteriorar a partir del segon any de guerra, sent una de les seues conseqüències el desabastiment de mercaderies i l'acaparament de diners en metàl·lic. Açò últim va obligar a l'ajuntament a emetre bitllets de 25 cèntims per a pal·liar la falta de moneda fraccionària.

La fi de la guerra va comportar un canvi radical. Econòmicament es va acabar amb les col·lectivitzacions i les terres van tornar a les mans dels amos anteriors al 36. Socialment hi ha una tornada en tot el referent als costums, caminant cap a la represa dels usos tradicionals. De nou Guardamar va servir d'aquarterament militar, successivament als regiments d'infanteria de Saint-Quentin i al de Covadonga núm. 105 fins que, a mitjan anys quaranta, este últim va ser destinat als Pirineus a combatre als "maqui".

Econòmicament i demogràficament la postguerra suposa un estancament de què es començarà a eixir lentament en els anys cinquanta. Però caldrà esperar als anys seixanta perquè, amb l'auge turístic i el desenrotllament de la construcció, es produïsca un creixement urbanístic significatiu. Així es passarà de 4.800 habitants en 1969 a més de 10.000 en els nostres dies.



¡CSS Vàlid! ¡HTML Vàlid! Icona de conformitat amb el Nivell Doble-A, De les Directrius d'Accessibilitat per al Contingut Web 1.0 del W3C-WAI